dijous, 17 de novembre de 2011

A 42.195m d'un somni!! MCD2011

Diumenge passat es va celebrar la segona edició de la Marató Costa Daurada, a l'igual que l'any passat hem tingut representació del nostre Club en aquesta cursa, en Cram, que l'any passat va participar a la cursa de 10km., aquest any ha anat a més i s'ha atrevit amb el 42.195m., us deixo amb una petita crònica del protagonista d'aquesta entreda....

Moltes felicitats!!!




Una marató, d’expressió tècnica únicament es tracta d’un recorregut de 42km i 195 metres, a la pràctica resulta ser un camí molt més llarg, ple de vivències i emocions, una meta en la qual aprens a créixer en cada pas que fas, a ser més fort en cada batec del teu cor, a no renunciar mai a allò que t’estimes. No sé si en algun moment heu pogut sentir el mateix que jo. Quan fer esport es converteix en quelcom apassionant dins la teva vida, quan amb el teu esforç pots arribar a metes que temps remots no havies ni imaginat però que algun dia vas atrevir-te a somniar, i fas d’aquestes somnis coses tangibles que acabes per atrapar-los amb les teves pròpies mans per guardar-los eternament dins teu. Aleshores et sents viu.


Quin dia vaig aixecar-me decidint que havia de fer una marató? En quin moment vaig engrescar-me en aquesta aventura i vaig somiar que podria arribar-hi? Podríem dir que normalment sol ser una decisió presa amb antelació, conscient dels teus límits i de l’entrenament que caldrà fer per poder arribar-hi. Sol ser doncs una metàfora de la vida, allò que tant m’agrada anomenar que l’esport no deixa de ser mai la vida mateixa perquè va acompanyat de tants i tants valors, sense esforç ni sacrifici, sense dolor ni patiment no arribaràs a sentir l’autèntica felicitat, no arribaràs a apreciar allò que has aconseguit. Els humans tendim a donar molta més importància a les coses que ens han costat aconseguir, l’esforç és doncs un gran valor que cal potenciar.


Tot comença quan sorgeix dins teu aquest somni agosarat, qui em coneix podrà entendre que la normalitat no sol ser un dels meus valors, així que sense pretendre ser un fanfarró en el meu cas m’agrada somiar alt, això pot ser dolent ja que desprès t’adonés de que tu també tens límits, com qualsevol altre persona, però sempre s’ha de lluitar per superar aquests límits. Vaig prendre la decisió de fer la marató quan vaig veure que alguna amistat se’m havia avançat en aquesta meta, de seguida vaig proposar-me arribar-hi jo també i perquè fos més fugaç i real aquest instant em vaig establir el límit de fer-ho abans no s’acabés l’any. Així doncs vaig inscriure’m a mitjans estiu pensant que aquesta segona part de l’any disposaria de més temps per entrenar, al final no ha estat així, per motius acadèmics m’ha resultat impossible preparar-me específicament, tal com es recomana amb una preparació ascendent amb tres mesos d’antelació a la gran cita.


Finalment començava un mes abans a entrenar, en dos setmanes vaig dedicar-hi un total de 10 sessions, acompanyat en ocasions per en Sergi i per en Met, en altres sol. M’agrada corre sol, no sé ben bé per què però em sento més lliure i aprofito el moment per parlar amb mi mateix cosa que normalment no tinc temps, solen ser converses interessants. Crec que si m’agrada tant l’esport és perquè m’ajuda a conèixer-me millor, a veure el meu interior. Les darreres dos setmanes també em va ser impossible sortir a entrenar, el temps, compromisos socials i acadèmics ferien d’aquesta marató la prova esportiva més dura que he realitzat mai. Vull deixar clar abans no avanci que amb tot això no aconsello a ningú fer una prova com aquesta sense una preparació específica, no ho provin a casa.


La Marató Costa Daurada va ser una gran lliçó pràctica, vaig comprendre en pròpia carn com la preparació psicològica està per sobre de la preparació física, la força de la ment pot fer-nos arribar a punts desconeguts de superació personal. Vaig fer tot el camí sol, però això em va motivar més, tal com us he dit abans m’agrada la solitud en aquests moments, i entenc que no hi ha ningú que vagi a un ritme tan baix, sincerament la meva condició física m’impedia anar més ràpid. Cal dir que a mitja marató ja em feien mal les cames, 21 km van ser suficients per sentir dolor, però el meu cap és fort i vaig anar tirant endavant, sabia que havia d’aguantar tot el que fos, no havia anat allà per retirar-me a meitat de camí. Vaig anar aguantant fins el km 30 on el dolor era indescriptiblement intens, i on només corria per inèrcia del propi cos, per no parar i posar-me a plorar, en aquests moments els pensaments que tens són negatius i has d’aconseguir trobar la part positiva de cadascun d’ells, per sort podríem dir que la vida m’ha donat molts moments per somriure, una gran família, amics amb els quals pensar, molts instants amb els quals reviure i poder fer un pas més gràcies a ells, a la força que et transmeten tots aquests sentiments, sense això no ho hauria aconseguit mai. Pas a pas, i superat el km 36 m’adono de que ja hi sóc, la veritat és que mai ho havia tingut del tot clar, torno a recuperar-me i continuo amb el meu esforç ara ja convençut de que és una realitat.


El moment d’arribar a meta es fa etern, aquells últims 195 metres no podia comprendre per què el gran Fidipides no es va aturar en el km 42 i deixar una distància exacte, posteriorment vaig entendre que l’exactitud en tant a perfecció no existeix i aquells darrers metres també formaven part del meu camí. Desprès de 5 hores 08 minuts i 07 segons d’una gran lliçó de vida, el temps és del tot irrellevant, veure’t allà i atrapar el teu somni és una sensació única que sempre més tindré present, un instant de felicitat absoluta. Espero que aquestes paraules puguin servir a algú per animar-se, per superar-se i a seguir lluitant per atrapar els somnis que tingui en ment, per anar vencent tots els obstacles de la seva vida. L’autèntic mèrit no rau en l’esport sinó en com afrontes els moments difícils de la vida.



3 comentaris:

  1. Felicitats Marc, ets un gran exemple pels nens i també pels grans. Continua coneixent a tu mateix, no acabaràs mai però aquesta busqueda és el que ens anima a fer coses i a tirar endavant.

    ResponElimina
  2. Molt bé Marc..!! estas fet un Cram..!!(crakc)

    ResponElimina
  3. Felicitats petit!!!!
    Aquesta crònica fa obrir els ulls i fer pensar, la importància de fer esport, la vida, els amics, etc...

    ResponElimina