dimarts, 12 de juliol de 2011

En Marc Barbosa a la Triatló de Sant Pere


Ens ho explica ell mateix:
Pues si, una vegada més sona el despertador d’hora, putades de la vida o més aviat falta de seny, nosé el cas és que a les set ja estava llevat i esmorzant per desplaçar-me fins a Sant Pere Pescador, avui tocava vestir-me de tri i això sol ja impressiona amb l’espectacular mono que tenim el Club Futur Esport, llàstima que l’hagi de representar jo! Només arribar ja veig a un amic i futur rival amb el qual havíem mantingut un duel de paraules durant la setmana prèvia, en Joan Roura acompanyat de la família per tal de donar-li suport, jo em giro i no veig a ningú més que el meu cotxe i aquell silenci que posen a les pel•lícules de terror quan saps que t’estàs a punt d’emportar un bon esglai, d’això se’n diu començar amb bon peu el dia, de moment el “face to face”, tal com ho anomena ell, ja es decanta pel costat spinner!
Ens anem a la zona d’inscripció i la primera sorpresa és veure la quantitat de gent, calculo jo que unes 200 persones, la veritat és que hi havia una mica de tot, des del triatleta que et quedaves mirant la bici d’ultima generació i que es preparava per la zona escalfant motors m’entres tu miraves les musaranyes, fins a l’intent de triatleta fàcilment conegut ja que anava vestit de “domingero” i pensava en “el fregao que me he metio!” paraules textuals d’un d’ells que només feia que mirar a on hi havia el “WC” per descarregar nervis. I ara us preguntareu a quin grup estic jo? Pues segurament no estic tant lluny del segon, calculant que els i tinc molta simpatia, així que tal com m’agrada dir “som-hi” amb el que havia de ser un “fregao” més, què seria de la vida sense emocions?
Més coneguts pel box, en Marc, el nostre tècnic a l’escola esportiva també estava per allà, tenia clar que si podia aquella havia de ser la roda a seguir, però en cursa la veritat és que el vaig veure ben poc, el tiu que segons ell no sabia nedar va sortir per davant meu al primer tram i ja no el vaig veure més. Finalment va acabar a uns cinc minuts de mi.

Abans de començar més cares conegudes, i aquesta em donava molta moral, tot un maratonià com és en Met em va venir a animar, ara si que la cosa ja podia començar, es podia dir que ja estava al mateix nivell que en Joan almenys en quant a “suporters”! Gràcies Met! Preparo les coses al box, m’entretenc massa en posar milimetradament bé la bicicleta, casc i sabates per quan sigui el moment no perdre més tems del que ja perdo en cursa.
Finalment la cosa va en serio i anem tots cal al riu, lloc des d’on iniciarem el triatló, un lloc bonic per fer-hi un picnic de família, una aigua neta i clara que venia molt de gust banyar-se, i els cullons!!! Jo miro de posar-me ràpid i tancar ben fort la boca perquè ni hi entri res de res, mai se sap que hi ha per allà. Encara no tinc temps a posar-me les ulleres quan sentim tot d’una el petar de sortida, això semblava més que mai San Fermin, però en comptes de toros el que t’atropellaven els primers metres de sortida eren triatletes d’aquells del primer grup neguitosos per avançar un metre més que tu, és clar que jo em defenso com puc amb el meu estil de petada lliure amb el qual m’obro forat i en un moment travesso el tram de natació, em sorprenc a mi mateix de com de ràpid havia anat tot plegat, pensava que em passaria factura l’entrenament d’ahir a les Medes, però no, tot el contrari entro el box i veig moltes bicis, bona senyal, he aconseguit entrar en una bona posició, això em dona més forces, vaig cap a la meva zona i observo la gran sorpresa del dia, desprès de passar-me molt temps preparant el meu espai al box observo com la meva bici i totes les meves pertinences estaven tirades pel terra, genial, es veu que un triatleta neguitós m’havia agafat el dorsal i em volia deixar fora de combat abans de temps, però bé, el cas és que ho recullo tot i encara tinc temps per posar-me el casc i les sabates, bici en mà i cap a fer un dels talls més planers i curts que he fet mai en un tram de btt, casi era com anar a comprar el pa al costat de casa.
A bon ritme i aconsegueixo mantenir més o menys la posició, passo un o dos corredors i em superen tres o quatre, entre ells en Joan Ballesta un conegut amic del BTT en èpoques del Caixa Girona, arribo bé al box i aquest cop realitzo una millor transició, bambes a punt i cap a l’últim tram de córrer, només sortir del box ja noto la diferència de musculatura, allà és quan més triatletes em superen, els primers dos-cents metres no trobo el meu ritme i vaig una mica més tranquil, basant més calmat, és a dir, pràcticament parat, però davant meu veig gent que encara està pitjor i és clar això t’anima una mica, en Joan Ballesta ha de frenar la màquina degut a patir de bassons, l’avanço i intento trobar un ritme, no havia fet cinc-cents metres que em supera l’altre Joan, sabia que allà hi havia el nostre particular “face to face”, però no vull gastar més benzina que va molt cara, aconsegueixo trobar el meu ritme que em mante l’spinner visible durant tot el tram, finalment entrada a meta just darrera seu amb molt bones sensacions en tot el conjunt, això del triatló enganxa i de ben segur que properament estarem en una altre. Ara bé, això de fer cròniques cansa! Jacint la propera, que segurament serà la travessa a les Medes, m’acompanyes i te’n cuides tu de la feina bruta!

1 comentari:

  1. Osti Cram t'has quedat descansat!!!. Bona cursa tiu, però a partir d'ara començo a entrenar el nedar. De moment ja vaig sense burbujita i sense manguitos!!. Fins a Banyoles o a Portbou, o a les dues???
    FACE TO FACE FOR EVER!!!

    ResponElimina