dilluns, 17 de gener de 2011

CRÒNICA MITJA MARATÓ TERRASSA.


Doncs si, aquí estem quatre Futuresportistes calçan-nos les esportives per fer la Mitja Marató de Terrassa, que si no impressiona prou també es el Campionat de Catalunya absolut. En Marc, en Met, en Tati i jo, tots un xic nerviosos a la sortida, com la ocasió ho requereix. Si em permeteu i teniu prou paciència us parlaré una mica de la meva carrera; com tots sabeu es molt important tenir una estratègia, un bon pla... però jo no el tenia. En canvi en Tati si que tenia un pla, ell ho tenia tot controlat, sabia el temps per kilòmetre, el ritme, els temps parcials, etc, etc.ell sabia què fer i jo no en tenia ni idea.

Doncs be, he optat per clavar.me literalment darrera seu i fer el mateix que ell. En Tati no ho sospitava, Però la ombre que projectava no era la seva, era la meva, la respiració que sentia no era la seva, era la meva. quan anava a la dreta, jo a la dreta, quan anava a l'esquerra, jo a l'esquerra, quan relaxava els braços, jo també, i tot el que havia de fer jo era aguantar el ritme. Dit així pot semblar poca cosa, però, carai, quin ritme!!.

A l'avituallament del km 5 prenc aigua i m' ennuego, recordeu, sempre s'ha de buidar una mica d'aigua abans de beure de l'ampolla. Al km 6 ens avança en Met i anem tots tres junts fins el Km 8 que ens deixa. Al km 10 primers dubtes que pugui aguantar, veig com s' emporten un corredor en braços. Al km 12 veiem en Met i la meva llebre es posa nerviosa, tinc la sensació que esta apretant i costa aguantar, finalment l'atrapem i el ritme es torna a estabilitzar. Al km 14 avancem a un tiu que esta totalment rostit, el company l'anima: "aguanta Pepe que ja estamos", i una merda!!, encara queden 7 km. Aquells que pensin que Terrassa es una ciutat situada sobre una plana estan molt equivocats, a Terrassa no hi ha un sol carrer pla, no hi han grans desnivells, però ni un sol carrer pla.

En una cursa com aquesta això es un problema perquè no hi ha manera d'estabilitzar un ritme,o puges o baixes. Al km 16 em qüestiono per primera vegada si estic una mica boig. Al km 17 encara estic clavat darrera en Tati i veig clarament com la musculatura dels vesons li comença a pujar, i a quedar dur, i a agafar una forma esfèrica una mica estratosferica, em torna a qüestionar si no estic boig. Una senyora velleta que li diu a una altre velleta: "En Francisco es el dels pantalons negres", que guasona la velleta, érem 3.000 corredors amb pantalons negres. Curiosament els darrers km els corro sense cap problema, fins i tot tinc el valor de sortir de darrera la llebre i posar-me al costat.

A l'arribada en Tati entre primer, queda classificat en el lloc 813,  amb un temps de 01:36:18, jo a una mil·lessima de segon desprès, en Met a un minut i escaig, i en Marc aconsegueix arribar, la qual cossa es tota una proesa si no estàs entrenat.

2 comentaris:

  1. Enhorabona a tots...!!! i a tu ,Jacint,per la super-crònica...!!!.
    Donen ganes d'apuntar-se a corre...!!!

    ResponElimina
  2. Felicitats a tots quatre, però a mi no m'entren ganes de fer-ho.
    Esteu molt forts joves, i el temps trobo que està molt be.
    La propera la Maratò

    ResponElimina